Una mirada a l’horitzó
Sempre comencem de nou, d’una manera o una altra. Els camins són infinits i, errem o no, sempre trobem solució. Aquest pretén ser un clam a la renaixença, una oda a l’optimisme, un crit a la llibertat individual, limitada per la col·lectiva. El nostre entorn ens fa més forts. La nostra fortalesa ens fa més tendres, la nostra tendresa ens fa viure una vida plena. Tant se valen els moments dolents, perquè sempre en vénen de bons i hem de saber aprofitar tots i cadascun d’ells. Algun dia ens entendrem, algun dia ho entendrem i llavors la nostra ànima jaurà en calma i tot s’haurà acabat. Fins aleshores no decaurem en l’intent, i seguirem cruspint-nos el temps, sense temps.
La filosofia del somni turquesa és sentir i fer sentir als demés. Res més.
M’ha agradat trobar aquest blog i he afegit una mica de tendresa i poesia a la meva vida ara prou eixorca, apart del record de l’esposa i l’alegria de fills, nets i amics antics i vells. Recomano el blog a qui en pot gaudir.
Gràcies, Ramon… no tinc paraules… o sí? Tots tenim diferents moments de la vida en què sentim amb més o menys intensitat. L’important és no deixar de sentir mai, i guardar la guspira ja sigui a les cendres del record, ja sigui per l’hivern que vindrà fort… Petons!!!
Carolina, poso el teu blog a “la llista de blogs” en el meu. D’acord? (no acabar d’entendre ens motiva a no deixar d’entendre, tant de bo passés això, en molta mesura, entre persones; és el que entenc i considero del que has escrit aquí)
Serà un plaer, Joan. Benvingut al somni turquesa, on l’horitzó té una dolça mirada. Petons!!!