A la superfície
Els viatges a la profunditat ens transporten a un món màgic,
cercant un sentit en el camí de més d’una direcció,
perduts en dreceres que s’ofeguen en plors nàutics,
trobant una escletxa de llum que ens ajuda a triar la gran decisió.
Sóc aquí ara, més tard no.
El temps ens limita les oportunitats.
Sóc aquí més tard. Ara no.
Imaginem a l’inrevés les veritats,
quan no ho són.
La pedra pesa molt, molt i molt.
La corda penja del coll i m’ofega.
I jo no puc fer-hi res.
La situació m’arrossega.
La mar se’m cruspeix
Els ploms fan la seva feina,
poc a poc, lentament… sense pressa.
No vull morir.
Tot i que el món estigui podrit,
de cargols sense banyes.
Vull ser com aquelles fulles,
caigudes de les muntanyes,
sobre les aigües dels rius,
que suren i suren,
sobre l’amagatall de peixos ben vius,
recorrent el camí a seguir,
tot ple remolins,
per acabar morint,
un cop assolida la fita,
A la immensitat de la mar,
quan ja tot és dins el sac,
i el blat ens l’hem menjat.
A la superfície surem i respirem,
A la profunditat sentim i estimem.
[...] A la superfície [...]
preciós!!!!!!
quin final més…mmmm….meravellós!!!!!!
ets gran, molt gran!!!!!!!
Genial.
Mol maco mol.
Gracies per ser aqui!!
M’agrada més quan no penses tant en les paraules i rimes i fas surar els sentiments, aquí és on es mostra la verdadera Carolina, la autèntica, la de veritat, la nostra, la de cada dia. Les paraules poden ser boniques i rebuscades, però els sentiments es mostren tal com són essencials per a viure feliç. M’agrada no obstant que dominis ambdues facetes, no sempre es pot estar adalt de la colina. dixit